El tragecte de la vida és un poemari, amb el què m’he presentat al concurs literari de la Vila de Gironella, formant part de la Categoria C.
EL PARADÍS
Tot esforç té la seva recompensa
Tota llàgrima té el somriure
Tot val la pena i res no s’ho val
Només val la pena allò que et faci viure,
sentir-te viu i realitzat,
allò que es materialitza en somriures
perquè el material no existeix,
no se sent, no riu, no es plora
La felicitat ets tu, és en tu,
en allò que dius i fas cada dia.
No seràs més feliç per tenir més coses,
sinó per sentir més coses,
per sentir-te tu mateix
en pau, feliç.
Per això, encara que el camí sigui dur,
no et rendeixis t’espera el paradís
t’espera conèixer-te a tu mateix.
LA VIDA
La llum entra directa per la finestra
cap a la meva cara,
però no deixo que em cegui,
sinó que em travessa,
que m’omple de llum,
d’esperança.
Això és la vida, transformar,
veure el got mig ple,
i cuidar-se un mateix
com si el demà no existís.
ESCRIPTURA
Jo no escric per a ningú
i menys per a tu,
només intento buidar
tot el que hi ha en mi per gaudir,
per pal·liar tot el mal
i sortir a brillar
per mai la meva llum apagar.
Veure el costat positiu,
lluitar per portar el somriure per bandera.
TREN LENT
Has estat aquell tren
que vaig pensar
que mai no passaria per l’estació,
que semblava massa abandonada.
Ningú no s’atrevia a parar
en aquesta estació trista,
desordenada i petita.
Potser no som un tren AVE
cap de les dues,
però t’asseguro que
tot serà més ràpid a partir d’ara…
Tot i que triguem més.
TRAGECTE
Espai que es recórre
o pot recórrer d’un punt a un altre.
Tots estem en constants trajectes:
de l’escola a casa,
del treball a casa,
de casa a les vacances
i així a mil llocs.
Jo recordo un trajecte
que va anar de casa fins a Alforque
per passar l’estiu.
Recordo aquest tragecte
com el més divertit.
Ens comencem a riure
perquè sí enmig de la carretera,
aquest riure que a poc a poc es va convertint en un atac de riure,
que arriba un moment què ja no saps el motiu pel qual estàs rient.
Doncs d’aquests.
Vam estar una bona estona,
fins que vam parar a dinar
en una àrea de servei.
Després, em vaig adormir
fins a arribar a l’Alforque.
Vaig dormir com un nen petit,
però escoltant de fons
la teva cançó preferida
«El drapaire» de Joan Manuel Serrat.
Quin tragecte!
Quants tragectes hem fet junts
i ara que encara no estàs
continuo sentint que fem tragectes junts.
CANVIAR EL MÓN
Alliberem una gloriosa batalla
contra la pobresa,
l’analfabetisme i el terrorisme,
sense pietat,
agafem llibres i llapis,
les nostres armes més poderoses.
L’educació és l’única cosa
que el món pot canviar.
EM RECONEC
Em reconec en aquest nou jo
encara que m’ha costat
Sempre he pensat de mi el pitjor,
mai res positiu o optimista,
mai vaig imaginar
que podria (de nou)
ser jo mateixa.
ELS PRESONERS
Ja no tenen força,
no tenen ni creuen en l’esperança,
es donen per vençuts.
Només esperen una porta de sortida.
Un gest d’algú proper,
una cosa a què es puguin agafar,
però es donen per vençuts.
La vida els ha posat en una presó
sense sortida
i han esdevingut presoners
del seu dolor i vida.
ENCARA ETS A TEMPS
Mentre llegeixes aquestes pàgines,
milions de persones comparteixen un gelat,
un silenci, un sofà, una cadira, un llit.
Unes ments que internament demanen treva
i per fora un fals somriure i dissimulació.
Ja no és tan petita la rutina,
cada cop és més gran la tristesa.
Aquesta de no atrevir-se a fer el pas,
aquella que continua per por,
donant voltes com un peix a la seva peixera.
Aquests llavis que massa vegades fan un petó
per evitar parlar.
Aquesta continuarà així,
si no hi posen una solució.
Això que saps que cada cop va a pitjor,
que la solució és inimaginable.
Potser ets una persona més
entre tots aquests milions,
però encara ets a temps
d’evitar la tragèdia.
TEMPESTA
El sol brilla,
però no soc capaç de veure’l
he despertat amb una tempesta
al meu cap que no cessa
que no deixa
veure més enllà
veure el sol brillar.
PROU, PROU, PROU JA
No puc més,
he arribat al meu límit
no puc respirar,
m’ofego,
no paro de plorar
no puc més,
el cap m’esclatarà
Prou, prou, prou ja.
FOSCOR
Va caure la nit
i amb ella la foscor.
Però la meva pena tan gran era
que la foscor no va cessar
encara que es despertés.
VULL VÈNCER
Vull pensar que és veritat,
que estic guanyant la batalla a l’ansietat.
Vull pensar que és veritat,
que deixaré d’agonitzar,
de tenir por atroç,
de perdre el control.
Vull pensar que és veritat,
que puc canviar,
que puc guarir.
MALEÏT RECORD
Sent que torna allà una altra vegada,
que està a terra plorant,
que només vol tornar-lo a veure.
Sent por, pànic,
no vol tornar-hi,
no vol ni pensar-ho.
Només és un maleït record,
quan li trenca l’ànima.
Quan el cor es trenca per complet.
Ella no vol tornar-hi,
no vol tornar mai,
sent que està trencada per sempre,
que mai no podrà tornar a estimar(se).
PROU
Quan ell em fa mal,
és una altra pedra en el camí,
el camí a la calma a la vida.
Em trenca el temps, el dia, la calma
em trenca en mil trossos
per després recompondre’m jo sola,
però no deixaré que em destrueixi
una altra vegada
no em vull tornar a recompondre.
(prou).
TOT ANIRÀ BÉ
Tot anirà bé,
però ara necessito trencar-me,
necessito plorar,
parar i tornar a plorar,
per poder continuar.
DOL
Després de tu
no he tornat a estimar
de la mateixa manera a ningú.
Cada matí,
me’n recordo més de tu,
que he de perdonar les coses
que formen part del passat.
FRACTURA
Tot i que ja no pateixo com abans,
sento que mai m’alliberaré d’aquesta càrrega,
de la càrrega que suposa
que hagis format part de la meva vida,
de la càrrega del meu cor fet trossos.
FÚRIA
És cert,
tots tenim les nostres aventures:
soc més de bèsties
que de bella.
Tot i això
-no t’oblidis-,
el llop, a més de mossegar,
també pot aprendre a voler.
EL NAUFRAGI
Em trobo sola.
Diuen que després de la tempesta arriba la calma,
però aquí no ha arribat res només un naufragi.
Això és pitjor que la meva soledat,
és no tenir rumb.
El nostre vaixell mig enfonsat
i al mar les poques esperances.
Soc l’única que segueix a bord,
perquè crec que per tirar endavant
cal tocar mil vegades fons.
La por m’ha passat per alt,
abans era més senzill
quan em protegies.
El meu problema
és que no confio en ningú
i fer el primer pas
és el més complicat.
Així és com em sento:
protegida per altres
que no ets tu.
Trobo a faltar
que siguis la solució per a tot,
qui em coneix
sap que sempre te’m portaré amb mi,
ara visc d’una altra manera:
vivint el moment
cada segon.
LLUM
L’única llum de la meva vida
ets tu.
No ho dic per fer-te sentir
especial,
simplement vull que ho sàpigues
que encara que estiguis en el més profund del bosc
Únicament tu,
continuaries sent la meva llum.
POR
Començo a notar que et tinc,
Començo a espantar-me de nou;
no obstant això, callo
i deixo que vaig passar el temps.
Començo a creure que t’estimo
I començo a somiar amb els teus petons.
No obstant això, prefereixo
que abans m’ho diguis tu
Per saber si sentim el mateix.
Perquè tinc por, por de perdre’t
I que no em vulguis tornar a veure
Per això digues-me que em vols,
O que ja no em vols
Que la calor ja no corre per les venes En veure’m.
Començo a sentir el fred del vent,
Començo a buscar i no trobar-te
¿A cas no ho faig bé?
Sento que t’estàs apagant,
i el meu cor parant.
Soc única a la teva vida,
i tot i això, continuaré encesa…
Per últim cop digues-me que m’estimes
Que no importen les paraules d’abans,
Que les teves abraçades eren el meu refugi,
La ferida no sagna només és cicatriu.
Ara ja no tinc por.
MENTIDES
Explicarem mentides ens les creiem,
de cara a la galeria.
És la teva veritat que no coincideix amb la meva,
és el matalàs que cura les meves ferides
com un lleó sense haver menjat.
Deixa’m la finestra oberta
per quan menys t’ho esperis
vagi de tornada.
Però recorda que és la teva veritat
la que no coincideix amb la meva.
NAIXEMENT
He tornat a l’origen:
el camió de les escombraries aparca al costat de casa meva
i s’emporta tota la merda.
Estic desperta,
perquè si tanco els ulls
la meva ment, comença a volar cap a un lloc fosc
on no hi ha la llum.
Aquí en aquest costat del món,
l’aire és negre
com la nit.
Respir i penso
que ets fora
i encara no t’has rendit.
Aleshores,
se m’omple la boca
les teves cançons preferides
i, per un instant,
torno a sentir-te a prop.
He tornat a l’origen
per salvar allò que valia la pena.
Però ha estat inútil.
Abans només coneixia
la tristesa,
tocava la navalla
fins a anar a buscar
el perill.
Però això, ja forma part del passat.
És possible que en haver tirat endavant,
he deixat enrere el pou
que m’ofegava
i esmorteïa la caiguda.
Amunt vaig veure l’esperança,
estava l’alegria,
l’amor de la família,
l’abraçada dels amics.
Finalment, vaig veure l’esperança
i li vaig donar la mà
amb què vaig arrencar el vol,
vaig acceptar mals moments
per anomenar-los dolor.
Però avui he tornat a l’origen
per deixar enrere el dimoni
i convertir-lo en àngel.
Un vers tou ho escriu qualsevol,
però un potent
només surt d’un cor que,
de tant morir,
ha après a voler la vida.
BRUIXA
Ja saps el que em fa mal el món
alguns d’aquells dies plens de tristesa:
quan miro la tele
que hi ha nens passant fam,
que han matat una altra dona o que hi ha una altra guerra.
Perdo l’esperança, fotre, perdo l’esperança.
Ja no veig l’amor com una victòria,
sinó com una derrota,
em vull ficar al llit i no despertar mai,
perquè tinc la força del mar
que atropella tot el que té al davant.
ETS
En boscos creixes,
Ets herba alta,
Iris al bosc desèrtic,
Ets plaer i alegria,
Ets la naturalesa viva,
La que sempre és viva.
Ets el Sol del matí,
Lluna plena a la nit.
Ets estrelles al cel,
Planetes a l’univers,
Ets or i plata,
El millor bosc que he visitat,
Ets vers i prosa,
La melodia que sona als matins.
Alta com una muntanya,
Coberta amb un vestit nevat,
El teu prat ple de papallones
i tu buscant solucions a cadascuna d’elles.
Ets la brisa de la muntanya,
El vent al camp
Ets el mar en calma,
un riu crescut,
l’ésser més diví en aquest univers,
Ets volcà encès.
Plena d’emocions estàs,
de sentiments,
de sensacions.
Ets tot el que cal per ser feliç.
Ets pura vida.
REI
Per rei tu
ballant al saló,
cantant cançons
que no et saps,
cada nit.
Aquest és el meu regal.
EL TEU CASTELL
L’únic home de la meva vida
ets tu.
No ho dic per fer-te sentir
especial,
simplement vull que sàpigues que,
per més castells que em posin davant,
només em fixaré
en el teu.
MÉS ENLLÀ DEL MIRALL
L’amor propi no és mirar-se al mirall,
és gratar, traient la merda i acceptant el dol,
és trencar-se per reconstruir-se,
és plorar per riure després.
RES TORNARÀ A SER IGUAL
No tornaran aquells balls a mitjanit,
Aquelles riallades en plena adolescència,
Aquelles cerveses en el bar
amb els col·legues.
Aquell dia que va ser tan feliç,
Aquella nit en què vas marxar
i vas decidir no tornar-hi.
Aquella cançó que vas compartir amb ell,
Aquell acudit dolent que li vas explicar.
Aquella borratxera a la plaça del poble.
Aquella lluita de tu contra tu,
Aquella caiguda
després de mesos amb alegria.
Aquell somni que vas fer realitat
i com que no t’ho creus
ho vols una altra vegada,
però res no serà igual.
EL FINAL DEL CAMÍ
He trobat la llum al final del camí,
He fet les paus amb el passat,
He apaivagat les meves ganes d’endevinar el futur,
He trobat la llum al final del camí.
M’he trobat amb mi.